edercin house

">

Una pantalla tàctil (touchscreen en anglès) es una pantalla que mitjançant un contacte directe sobre la seva superfície permet l'entrada de dades i ordres al dispositiu. També actua com a perifèric de sortida, mostrant els resultats introduïts previament. Aquest contacte també es pot realizar amb llàpis o altres eines similars. Actualment hi ha pantalles tàctils que poden instal·lar-se sobre una pantalla normal. Així doncs, la pantalla tàctil pot actuar com a perifèric d'entrada perifèric de sortida" de dades.

L'HP-150 va ser, el 1983, un dels primers ordinadors comercials del món que disposava de pantalla tàctil. En realitat no tenia una pantalla tàctil en el sentit pròpiament dit, sinó una pantalla de tub Sony de 9 polzades envoltada de transmissors i receptors infrarojos que detectaven la posició de qualsevol objecte no-transparent sobre la pantalla.

Les pantalles tàctils d'última generació consisteixen en un vidre transparent on es situa una làmina que permet l'usuari interactuar directament sobre aquesta superfície,utilitzant un projector per llançar l'imetge sobre la pantalla de vidre.

Les pantalles tàctils son populars en la industria pesada i en altres situacions, tals com exposicions de museus on els teclats i els ratolins no permeten una interacció satisfactoria, intuitiva, ràpida, o exacta de l'usuari amb el contengut de l'exposició.

Actualment, el seu funcionament és molt extens i abarca molts fronts de la vida quotidiana, com per exemple s'utilitzen en telefons móbils, en ordinadors, en moltes pantalles en les indústries, ja sigui en locals comercials o en la mateixa fàbrica, sense necessitar cap altre dispositiu d'entrada de dades .

Les targetes microSD o Transflash corresponen a un format de targeta de memòria flash més petita que la MiniSD, desenvolupada per SanDisk; adoptada per la [[Associació de Targetes SD] ] (SD Card Association) sota el nom de «microSD el juliol de 2005. Fa tan sols 15 × 11 × 0,7 mm, la qual cosa li dóna una àrea de 165 mm ². Això és tres vegades i mitja més petita que la miniSD, que era fins ara el format més petit de targetes SD, i és al voltant d'un dècim del volum d'una SD card. Les seves taxes de transferència no són molt altes, però, empreses com SanDisk han treballat en això, arribant a versions que suporten velocitats de lectura de fins a 10 Mbit/s.

Degut a que el seu cost com poc duplica el d'una Secure Digital equivalent, el seu ús es cenyeix a aplicacions on la mida és crític, com els telèfons mòbils, sistemes GPS o targetes Flash per consoles de mà (com la GameBoy Advance, Nintendo DS o la Nintendo DSI)

MicroSD:

* 16 MB ( MiB) (fora de venda)
* 32 MB (fora de venda)
* 64 MB (fora de venda)
* 128 MB
* 256 MB
* 512 MB
* 1 GB

MicroSDHC (vegeu també SDHC):

* 2 GB
* 4 GB
* 8 GB
* 16 GB

Dispositius que la suporten

* BenQ - Siemens: CF61, E61, EF81, EL71, S82, SFG75, S88
* E-ten: x500, M700
* Garmin GPS: eTrex Vista Cx, Legend Cx, Ventrue Cx, GPSMAP 60cx, 60csx, 76cx, Map76csx, StreetPilot i2, Street Pilot i3, etc.
* HTC: Hermes (TyTN). Venut també com els O2 XDA Trion, T-Mobile MDA Vario II, Vodafone 1.605 VPA Compact III, Orange SPV M3100, Dopod CHT 9000, Dopod 838 Pro, HTC Z, Qtek 9600, iMat JasJam, Cingular 8525, Cingular 3125, Swissom XPA v1605, SoftBank X01HT, UTStarcom 6800, Touch, Touch Dual, Touch Cruise (Polaris), Touch Pro, Touch HD, Touch 3G (T3232), P3300 ...
* Huawei: Huawei 5.320 i 5.330
* I-mate: Smartflip, JasJam
* Kyocera: KX55XO
* LG Electronics: U8360, U8380, U880, VX-8300, VX - 8.500, VX-8600, VX-9900 (env), LX550 (Fusic), CE500, CU320, CU500, KF750 (Secret), KS20, KU311, Ku250, KU380, KU990, KE990, KP215
* Motorola: V360, E398, V635, V710, [[Motorola A780 | A780] ], E815, A840, E770, E815, E895, C975, V975, C980, V980, A1000, A1200, M1000, E1000, V1000, ROKR, ROKR E2, V1050, V1150, SLVR L7, E1060, E1120, RAZR (V3i, V3x, V3m, V6), i870, i876, i580, A1200, KRZR K1 , ROKR W5, [ [Motorola RIZR Z3 | RIZR Z3]], W510 , ROKR Z6
* Nintendo: Wii, Nintendo DSI
* Nokia: 7500, 7.390, 6300, 6555, 3250, 3500 6.233, 6234,6124 classic, 6.085, 6.086 5.200, 5.220 XpressMusic , 5300,5310,5500, 5700 XpressMusic, Nokia 5800 XpressMusic, Nokia 5.530 XpressMusic, Nokia 5610 XpressMusic, Nokia 5310 XpressMusic, Nokia 5220 XpressMusic 6.120 classic, 6125, 6131/6126/6133, 6.136, 6151, 6275i, 6267, 6.300, E50, E51, [ [Nokia N95 | N95 (2007)]], Nokia N82, Nokia N73 , Nokia N78, 5.200, nokia 5300 Xpress music, Nokia 5320 XpressMusic, E65, E62, E63, E61, E61i, E71, E90, 6.275, 6110 Navigator, N800, nokia 3.120 clasic, 3500 clasic, 6220 classic, 6210 navigator, N73, N76, N78, N79, Nokia N81, N82, N95, N96, N97 (Majoria de la sèrie N de Nokia).
* Sagem: My V-76 and My X 6/2
* Samsung: SGH-D600, SGH-D807, SGH-D820, SGH-D900, SGH-Z230, SGH-Z400, SGH-Z500, SGH-Z700, SGH-ZM60, SGH-i300, SGH-i607, SGH-P850, SGH-D510, SGH-E256, SGH-E250, SGH-F250, SGH - F300, SGH-X700, SGH-E770, SGH-E900, SGH-X800, SGH-zx10, SPH-A920/MM-A920, SPH-A940, SCH-A950, SCH-A930 , SCH-A990, SGH-T809, SGH-T609, SGH-T519, SGH-D807, SGH-D900, SGH-T629, a9, SGH-A707, SGH-Z170, SGH - E236, SGH-L760V
* Sandisk: SanDisk Sansa E200, C200 i Express
* Sanyo: SCP-8400
* Sony Ericsson : K850, Xperia X1, Satie, Aino, Yari
* Toshiba: Toshiba TS705
* SuperCard Lite
* Research In Motion: família BlackBerry
* Supercard DS one
* Ace2Kard per a Nintendo DS
* M3 REAL per a Nintendo DS
* R4 DS Revolution
* Telecom: família zonder especialment el model MPTEZ
* Alcatel: família OT-C825, OT-C701, OT-E801a, OT-V770, OT-C701
* VK: I200
* Hi-Phone
* HTC Mogul (32 GB)
* Paradox ML2
* UTStarcom
* T-Mobile: Dash (Smartphone)
* O2 XDA Atom
* Samsung MX380
* EZFlash
* Gtran: N120 slim i N120 slim de luxe
* Foc: calculadora i calculadora científica

Usant la mateixa filosofia que els xarxes P2P de compartició de fitxers, s'estan experimentant de transmetre televisió a través d'internet, en una tecnologia anomenada P2PTV (Joost, Zattoo).

També hi hauria una tècnica més convencional de client-servidor anomenada IPTV.
PTV (Internet Protocol Televisio) descriu un sistema de distribució de televisió digital als usuaris utilitzant el protocol IP sobre una connexió de banda ampla.

Es tracta de contingut televisiu que en lloc de ser transmès via els tradicionals formats i cables, es fa arribar a l'espectador a través de les tecnologies més avançades utilitzades en xarxes d'ordinadors.

Durant els pròxims anys, s'espera un creixement de l'IPTV a un ritme vertiginós tenint en compte que la banda ampla arriba en l'actualitat a més de 100 milions de llars a tot el món.
Les empreses de telecomunicacions més importants (AT&T, etc.) veuen IPTV com una nova oportunitat de negoci dins dels mercats existents i com una mesura defensiva contra la invasió de les empreses de cable convencionals.

GPRS (General Packet Radio Service)

Es el sistema que, afegit al GSM permet l'ús de la commutació de paquets. D'aquesta manera es millora la capacitat de la tecnologia mòbil 2G a l'hora de transmetre paquets de dades no vocals.
Què és GPRS? Les inicials en GPRS representen ?Global Packet Radio System?. GPRS equival a ADSL per al teu mòbil. Permet una connexió d'alta velocitat i capacitat de dades i que aquesta disponible per a navegar pàgines WAP en qualsevol moment. El pagament es correspon amb la quantitat de dades que són descarregats. Connexions de GPRS permeten navegar pàgines a color i prendre part en missatges multimèdia. La mayoria de models de mòbils llançats en el 2003 permeten connexió GPRS. Posa't en contacte amb la teva operadora de telefonia si aquestes interessat a activar el servei de GPRS en el teu mòbil.

Global System for Mobile communications (GSM), en català Sistema Global per a les Comunicacions Mòbils, és un estàndard mundial de segona generació (2G) per a telefonia mòbil. Va ser creat per la CEPT i desenvolupat per la ETSI i és obert, no propietari i evolutiu. GSM predomina a Europa i és majoritari a la resta del món tot i que a partir del 2004 les operadores de telecomunicacions l'estan substituint progressivament per UMTS. A escala mundial, el 70% dels usuaris de telèfons mòbils usaven aquest estàndard l'any 2001.
Aquest sistema va ser desenvolupat pel grup "Group Special Mobile" (les sigles GSM provenen originàriament d'aquí) de l'institut d'enginyeria de telecomunicacions europeu (ETSI), la principal diferència amb els seus predecessors radica en que tant els canals de veu com els de senyalització són digitals i per tant, de manera natural, el sistema suporta també transmissió de dades, també hi ha una millora en la seguretat de les comunicacions i en la reducció d'interferències aconseguides, entre d'altres motius, gràcies a la tècnica del salt de freqüència.

Una LAN (de l'anglès Local Area Network o xarxa d'àrea local) és un tipus de xarxa informàtica caracteritzada pel seu caràcter 'local' o de curta distància, com ara una casa, una oficina, un hotel, etc., és a dir, la seva extensió està limitada a uns 200 metres que podria arribar a 1 quilòmetre usant repetidors.
Les tecnologies més emprades en LAN són Ethernet i Wi-Fi.
En definitiva, una LAN, permet la connexió i/o comunicació de dues o més màquines.
L'oposat a una LAN és una WAN, una LAN és molt més ràpida i acostuma a moure un volum més alt d'informació que una WAN i que les WAN normalment funcionen sobre línies dedicades.


Components

Les seves característiques són potència de càlcul, importància de la informació que emmagatzema i connexió amb recursos que es desitgen compartir.:


• Estació de treball: els ordinadors que prenen el paper d'estacions de treball aprofiten o tenen a la seva disposició els recursos que oferix la xarxa així com els serveis que proporcionen els Servidors als quals poden accedir.

• Gateways o passarel•les: és un maquinari i programari que permet les comunicacions entre la xarxa local i grans ordinadors (mainframes). El gateway adapta els protocols de comunicació del mainframe (X25, SNA, etc.) als de la xarxa, i viceversa.

Bridges o ponts: és un maquinari i programari que permet que es connectin dues xarxes locals entre si. Un pont intern és el qual s'instal•la en un servidor de la xarxa, i un pont extern és el qual es fa sobre una estació de treball de la mateixa xarxa. Els ponts també poden ser locals o remots. Els ponts locals són els quals connecten a xarxes d'un mateix edifici, usant tant connexions internes com externes. Els ponts remots connecten xarxes distintes entre si, portant a terme la connexió a través de xarxes públiques, com la xarxa telefònica, RDSI o xarxa de commutació de paquets.

• Targeta de xarxa: també es denominen NIC (Network Interface Card). Bàsicament realitza la funció d'intermediari entre l'ordinador i la xarxa de comunicació. En ella es troben gravats els protocols de comunicació de la xarxa. La comunicació amb l'ordinador es realitza normalment a través de les ranures d'expansió que aquest disposa, ja sigui ISA, PCI o PCMCIA. Encara que alguns equips disposen d'aquest adaptador integrat directament en la placa base.

• El mitjà: constituït pel cablejat i els connectors que enllacen els components de la xarxa. Els mitjans físics més utilitzats són el cable de parell trenat, parell de cable, cable coaxial i la fibra òptica (cada vegada en més ús aquesta última).

• Concentradores de cablejat: una LAN en bus usa solament targetes de xarxa en les estacions i cablejat coaxial per a interconnectar-les, a més dels connectors, no obstant això aquest mètode complica el manteniment de la xarxa ja que si falla alguna connexió tota la xarxa deixa de funcionar. Per a impedir aquests problemes les xarxes d'àrea local usen concentradores de cablejat per a realitzar les connexions de les estacions, en comptes de distribuir les connexions el concentrador les centralitza en un únic dispositiu mantenint indicadors lluminosos del seu estat i impedint que una d'elles pugui fer fallar tota la xarxa.
Existeixen dos tipus de concentradores de cablejat: 1. Concentradores passius: actuen com un simple concentrador la funció principal del qual consisteix a interconnectar tota la xarxa. 2. Concentradores actius: a més de la seva funció bàsica de concentrador també amplifiquen i regeneren els senyals rebuts abans de ser enviades.
Els concentradores de cablejat tenen dos tipus de connexions: per a les estacions i per a unir-se a altres concentradores i així augmentar la grandària de la xarxa. Els concentradores de cablejat es classifiquen depenent de la manera que internament realitzen les connexions i distribuïxen els missatges. A aquesta característica se li crida topologia lògica.
Existeixen dos tipus principals: 1. Concentradores amb topologia lògica en bus (HUB): aquests dispositius fan que la xarxa es comporti com un bus enviant els senyals que els arriben per totes les sortides connectades. 2. Concentradores amb topologia lògica en anell (MAU): es comporten com si la xarxa fora un anell enviant el senyal que els arriba per un port al següent.

El Bluetooth és una especificació industrial per les Xarxes d'Àmbit Personal (PAN, Personal Area Network) sense fil, bàsicament és refereix a que serveix per connectar els dispositius que podem portar a sobre o a una distancia pròxima.
Amb el Bluetooth, podem obtenir una forma de connectar i intercanviar informació entre dispositius com ordinadors de butxaca, telèfons mòbils, ordinadors portàtils, ordinadors, impressores i càmeres digitals a través d'una forma segura, de baix cost a través d'ones de ràdio de baixa freqüència.
El Bluetooth permet a aquests dispositius comunicar-se quan estan a l'abast, encara que no estiguin a la mateixa habitació, fins a un límit de 100 metres entre ells depenent de la classe de potencia del producte. Els productes poden estar disponibles en alguna d'aquestes tres classes de potencia:
• Classe 3 (1 mW) és la més rara, i ens permet una transmissió de 10 centímetres a un màxim de 1 metre
• Classe 2 (2.5 mW) és més comuna i ens permet una distancia de fins a 10 metres
• Classe 1 (100 mW) té l'abast més gran, de fins a 100 metres tot i que el consum més elevat.

Wi-Fi (sovint escrit com Wi-fi, WiFi, Wifi i wifi), acrònim de Wireless Fidelity (Fidelitat sense fils), és una marca per a un conjunt d'estàndards de compatibilitat per a comunicacions per a xarxes locals sense fils (WLAN).
Es basa en els estàndards oberts 802.11a i 802.11b establerts per IEEE, i encara no controlat per cap empresa.

802.11a és un estàndard per WLAN que funciona en el rang de freqüència de 5 GHz, a una velocitat de dades màxima de 54 Mbps.
802.11b és un estàndard per WLAN que funciona en el rang de freqüència de 2,4 GHz, amb un ample de banda de 11 Mbps. És la freqüència que empren els microones, telèfons mòbils de tercera generació i els dispositius Bluetooth
802.11C és un estàndard per WLAN que funciona en el rang de freqüència de 7,3 GHz, a una velocitat de dades màxima de 72 Mbps.

Actualment l'estàndard 802.11b ofereix un ample de banda de 11 Mbps i opera en la banda del 2,4 Gigahertzs. Les comunicacions són a través d'ones de ràdio de curt abast, que pel fet d'estar codificades no interfereixen entre si, i la seva potència és molt baixa.
El radi de cobertura d'un senyal sense fils pot arribar teòricament fins a 300 metres, però la disposició dels equips, parets, etc, fa que el senyal pugui arribar als 100 metres.
La tecnologia Wi-Fi està avançant a Wi-Fi 5, que processa a velocitats de fins a 54,000 Kbps.

La tecnologia sense fil, fa referència a les diferents tècniques que permeten la comunicació entre dispositius electrònics, que no es basen en el contacte físic a través de cables. Els aparells que són propers es comuniquen utilitzant ones radioelèctriques mitjançants els emissors i receptors incorporats.
Les tecnologies sense fil permeten disposar de xarxes sense el destorb que suposen els cables. Com que els aparells portàtils són cada cop de mides més reduïdes, i les necessitats de connexió entre ells augmenten, aquesta tecnologia es consolida dia a dia. Per això té un interès especial a la informàtica de butxaca.
Existeixen diferents tecnologies sense fil:
• Wi-Fi - Xarxa de distància intermitja ideada per a substituir els fils d'una xarxa local (LAN).
• Bluetooth - Xarxa de poca distància i baix consum de potència ideada per eliminar els cables dels perifèrics com ara auriculars, impressores, teclats; molt utilitzada per telèfons mòbils i ordinadors de butxaca.
• IrDA - Connexió per infrarrojos molt utilitzada per comandaments a distància i ordinadors de butxaca.
• DECT - Connexió ideada per a telèfons sense fils.
• WIMAX - Xarxa ideada per a superar les limitacions de distància de les xarxes Wi-Fi.

Internet és una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant el protocol d'internet (Internet Protocol) i que transmeten les dades mitjançant commutació de paquets.

La prehistòria d'Internet es basa en la xarxa de caràcter militar creada pel departament de defensa dels Estats Units. El 29 d'octubre de 1969 arrencava a la UCLA el primer node d'aquesta xarxa, anomenada ARPANET

Tècnicament el naixement d'internet, es produí l'1 de gener de 1983, amb la primera xarxa de llarg abast WAN basada en tecnologia TCP/IP, posada en marxa per la National Science Foundation (NSF) dels EUA. Al 1995, aquesta xarxa fou oberta als interessos comercials.

Durant la dècada del 1990, la xarxa guanyà densitat. L'agost de 1991 el CERN publicà el projecte World Wide Web, i dos anys després Tim Berners-Lee inicià la creació de l'HTML i HTTP. Al 1993 el Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d'Illionis desenvolupà el primer navegador web el Mosaic versió 1.0.

Internet com a mitjà de comunicació es va començar a generalitzar en els països desenvolupats a mitjans dels anys 90. En gran part, Internet l'han anat fent els "internautes", tot creant serveis majoritàriament gratuïts. De tota manera, des de finals dels anys 90, els serveis de pagament i el comerç electrònic hi tenen una presència cada vegada més gran.

Les ones de ràdio poden ser utilitzades per transportar informació fent variar la freqüència, l'amplitud i la fase de l'ona a una banda determinada.
Quan la radiació electromagnètica afecta un conductor s'uneix a ell i viatja a través d'ell, al mateix temps que indueix un corrent elèctric a la superfície del conductor en excitar els electrons del material. Aquest efecte pel·licular s'utilitza a les antenes. La radiació electromagnètica també pot causar que algunes molècules absorbeixin energia i s'escalfin, aquest efecte s'aprofita al forn microones.

• MF (Freqüència Mitjana) d'entre 300-3000 kHz amb una longitud d'ona de 1000-100 m.
  


• UHF (Freqüència Ultraelevada) d'entre 300-3000 MHz amb una longitud d'ona d'1 m - 10 cm.
  

Es un dispositiu de telecomunicacions que s'usa per transmetre i rebre so (normalment veu) a través de llargues distàncies. Normalment la conversa és entre dues persones, tot i que ocasionalment pot haver-n'hi tres o més. El telèfon és un dels electrodomèstics més comuns. La majoria de telèfons funcionen sobre una complexa Xarxa Telefònica Commutada.

Des del seu concepte original s'han anat introduint millores successives, tant en el propi aparell telefònic com en els mètodes i sistemes d'explotació de la xarxa.
Pel que es refereix al propi aparell telefònic, cal esmentar diverses coses:
• La introducció del micròfon de carbó, que augmentava de forma considerable la potència emesa, i per tant l'abast màxim de la comunicació.
• El dispositiu antilocal, per evitar la perturbació en l'audició causada pel soroll ambient del local on està instal•lat el telèfon.

• La marcació pulsant el denominat disc de marcar.

• La marcació per tons multifreqüència.

• La introducció del micròfon d'electret, micròfon de condensador, pràcticament usat en tots els aparells moderns, que millora de forma considerable la qualitat del so.
Pel que fa als mètodes i sistemes d'explotació de la xarxa telèfonica, cal senyalar:

• La telefonia fixa o convencional, que és aquella que fa referència a les línies i equips que s'encarreguen de la comunicació entre terminals telefòniques no portables, i generalment enllaçades entre elles o amb la central per mitjà de conductors metàl•lics.

• La central telefònica de commutació manual per la interconnexió mitjançant la intervenció d'un operador de diversos telèfons, creant d'aquesta forma un primer model de xarxa.

• La introducció de les centrals telefòniques de commutació automàtica, constituïdes mitjançant dispositius electromecànics.

• Les centrals de commutació automàtica electromecàniques, però controlades per computadora.

• Les centrals digitals de commutació automàtica totalment electròniques i controlades per ordinador, la pràctica totalitat de les actuals, que permeten multitud de serveis complementaris al propi establiment de la comunicació (els denominats serveis de valor afegit).

• La introducció de la Xarxa Digital de Serveis Integrats (RDSI) i les tècniques DSL o de banda ampla (ADSL, HDSL, etc.), que permeten la transmisió de dades a més alta velocitat.

• La telefonia mòbil o cel•lular, que possibilita la transmisió sense fils de veu i dades, podent ser aquests a alta velocitat en els nous equips de tercera generació.
Existeixen casos particulars, en telefonia fixa, en els que la connexió amb la central es fa per medis radioelèctrics, com és el cas de la telefonia rural mitjançant accés cel•lular, en la que s'utilitza part de la infraestructura de telefonia mòbil per facilitar-hi servei telefònic a zones de difícil accés per les línies convencionals de fil de coure. Tanmateix, aquestes línies a tots els efectes es consideren com de telefonia fixa.

La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes o objectes. Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics, com la telecomunicació, i socials, com ara el periodisme, la publicitat, l'audiovisual i els mitjans de comunicació de masses.

Esquema en un estudi de televisió, 180 graus, ens assenyala que la realitat és vista pels mitjans de comunicació des de diferents punts de vista, generalment escollits per l'emissor.
En una aproximació molt bàsica, segons el model de Shannon i Weaver, els elements que s'han de donar perquè es consideri l'acte de la comunicació són:


• Emissor. És un ens (persona, organització...) que tria i selecciona els signes adequats per a transmetre el seu missatge; és a dir, els codifica per a poder trametre de manera entenedora al receptor. En l'emissor s'inicia el procés comunicatiu. És qui emet el missatge, i pot ser o no una persona.

• Receptor. És un ens (persona, organització...) al que es destina el missatge, realitza un procés invers al de l'emissor ja que desxifra i interpreta el que l'emissor vol donar a conèixer. Existeixen dos tipus de receptor, el passiu que és el qui només rep el missatge, i el receptor actiu o perceptor ja que és la persona que no només rep el missatge sinó que ho percep i ho emmagatzema.

• Canal. És el mitjà de comunicació (natural o artificial) que estableix una connexió entre l'emissor i el receptor. Suport material o espacial pel qual circula el missatge.


· Codi. És el conjunt de signes i la seva organització. Ha de ser el mateix per l'emissor i el receptor. És necessari també que coincideixin els subcodis que formen part del codi general.

·Missatge. Informació, considerada aquesta en un sentit molt ampli, tramesa entre emissor i receptor. És allò que es vol transmetre.

Robòtica:
La robòtica tracta sobre el disseny i la construcció de maquinària que pugui fer tasques repetitives, amb precissió i que poden ser perilloses per a l’ésser humà

Les tres lleis de la robòtica descrites per Isaac Asimov són:

Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.

Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.


Domòtica:

La domòtica és la creació d'habitatges i edificis automàtics amb la finalitat de millorar-ne la gestió energètica i la qualitat de vida dels seus habitants.

La domòtica és aplicada bàsicament sobre quatre àrees: benestar, estalvi, seguretat, comunicacions, i té com un dels seus objectius: energia elèctrica, gas o recursos hídrics, amb una important aportació de l'ús de les energies renovables: energia solar, energia geotèrmica, energia eòlica.

MIL PROBLEMES; UNA DROGA.

“ He tornat. Crec que ara, amb tot això de la separació dels meus pares, és un bon moment per fer-te reviure una mica, ara que tinc coses per explicar... a tu segurament t’encantarà saber-ho. Ja fa 9 anys que no saps res de mi. I ja t’asseguro jo que la meva vida ha canviat, i molt !

Abans, com prou bé saps, era una personeta molt senzilla i solitària; tenia amics, però no m’atreviria a dir que no els necessitava. Jo sol sabia com passar l’estona, sense necessitat de companyies que, tard o d’hora, sempre t’acaben fallant.

Cada tarda en arribar a casa, t’agafava i em posava a escriure totes les ximpleries que havia vist dels meus amics durant el dia, i sobretot, t’explicava aquelles coses que havien passat entre ells, de les quals jo, sempre en restava al marge perquè no m’hauria agradat gens haver-hi de ser al mig. Creia que amb 12 anys no era necessari fer jocs estúpids per decidir qui seria la meva mitja taronja de gran. Tot i així seguia tancat en la meva bombolla, jo i aquell nom que tantes vegades t’havia arribat a escriure: la Marta i el Marc. La veritat és que no sé què li havia vist a aquella noia, era molt més gran que jo... però la trobava tan maca.... La veritat, és que la marta sempre havia sigut molt important per mi, però des que ens vam conèixer millor a l’estiu, encara ho era més. Donava per suposat que les meves amigues jugaven a aquells jocs tan estúpids perquè no coneixien a la persona que realment havien de conèixer.

Bé, tot això va començar a canviar al moment que vaig entrar a l’institut, allà vaig conèixer molta gent que no havia vist mai, gent que aparentava ser normal i realment no ho era gens... Vaig veure que al món hi havia coses molt més divertides que escriure un diari i, aquesta va ser una de les raons per les quals ja no vaig fer-te més cas i vas quedar-te aparcat a un racó del meu armari dels mals endreços. Al cap de més o menys dos mesos d’estudiar a l’institut, vaig conèixer una noia un any més gran que jo. Es deia Núria. M’explicava històries de quan ella era petita. Era la típica noia que sense dir res a ningú prenia nota de tot i s’ho apuntava per quan sigués més gran. Com jo, vaja. Potser va ser això, el que em va portar a fer-li més cas del compte. Sense adonar-me’n vaig anar entrant en un món en el que no hauria d’haver entrat; els problemes amb els meus pares anaven en augment i les meves notes baixaven en picat. Jo crec que si la Núria no m’hagués ensenyat a fumar, res d’això que em passava no m’hagués passat. Per molt que els meus pares diguessin que seria millor que no quedés tant amb ella i que era una “mala influència” per mi, jo no els en feia cas i seguia sortint amb la Núria cada dia que m’ho demanava. Jo no tenia en compte que era un any més gran que jo i, tot el que m’ensenyava li acceptava sense ni tan sols pensar què era i quines conseqüències podia tenir sobre mi tot allò que m’estava donant.

Va anar passant el temps; ara ja feia 4t d’ESO i podríem dir que estava totalment enganxat a la cocaïna. Fumar ja era poc per mi. Jo no sabia veure la gravetat que podia tenir tot això, però la necessitat de consumir cocaïna diàriament m’augmentava cada dia més. La Núria seguia ensenyant-me coses noves i jo no sabia dir-li que no a res del que m’oferia.

Al cap d’un temps ja tenia problemes amb el meu germà gran; ell tenia 25 anys i sabia que tot això meu era molt perillós, no li havia dit mai que consumia cocaïna, però ell m’ho notava...., la meva mare també va començar a tenir problemes amb mi... Tot això va portar-me a marxar de casa.

Tenia 18 anys, no tenia casa, no havia acabat l’ESO, la Núria estava en un centre de desintoxicació i jo estava totalment enganxat a la cocaïna i no tenia cap intenció de deixar-la. Estava passejant pel carrer quan la Núria em va trucar:

- Marc, necessito coca, no puc més sense ella, no puc....

Jo la vaig creure i vaig pensar d’anar a portar-li cocaïna al centre; sería difícil, però estava seguríssim que podria.

Vaig arribar al centre:

- Bon dia, estic buscant a la Núria Porxades. pot sortir si us plau?

Estava molt nervios, sabia que tot allò no podria funcionar de cap manera...

Finalment vaig veure a la Núria sortir, però em va fer una mirada molt estranya; una mirada que no era normal en ella..., poc després va començar a canviar la cara, cada vegada m’agradava menys aquella mirada que em feia... què volia la Núria? Segur que m’hi havia fet anar per portar-li la cocaïna?

Tinc 21 anys, i estic escrivint tota aquesta història a la meva habitació del pis que comparteixo amb la Núria . Avui fa justament un any que vem sortir de CDA( centre de desintoxicació d’adults) i he pensat que era un bon moment per continuar escrivint en aquest diari. El meu primer diari, el meu únic diari....

No he tornat a casa, però la mare m’ha dit que tenia les portes obertes per fer-ho sempre que volgués.

Fins la pròxima, diari ! ”

aqui dejo colgaos unos quantos para los masaficionaos al you tube!