edercin house

MIL PROBLEMES; UNA DROGA.

“ He tornat. Crec que ara, amb tot això de la separació dels meus pares, és un bon moment per fer-te reviure una mica, ara que tinc coses per explicar... a tu segurament t’encantarà saber-ho. Ja fa 9 anys que no saps res de mi. I ja t’asseguro jo que la meva vida ha canviat, i molt !

Abans, com prou bé saps, era una personeta molt senzilla i solitària; tenia amics, però no m’atreviria a dir que no els necessitava. Jo sol sabia com passar l’estona, sense necessitat de companyies que, tard o d’hora, sempre t’acaben fallant.

Cada tarda en arribar a casa, t’agafava i em posava a escriure totes les ximpleries que havia vist dels meus amics durant el dia, i sobretot, t’explicava aquelles coses que havien passat entre ells, de les quals jo, sempre en restava al marge perquè no m’hauria agradat gens haver-hi de ser al mig. Creia que amb 12 anys no era necessari fer jocs estúpids per decidir qui seria la meva mitja taronja de gran. Tot i així seguia tancat en la meva bombolla, jo i aquell nom que tantes vegades t’havia arribat a escriure: la Marta i el Marc. La veritat és que no sé què li havia vist a aquella noia, era molt més gran que jo... però la trobava tan maca.... La veritat, és que la marta sempre havia sigut molt important per mi, però des que ens vam conèixer millor a l’estiu, encara ho era més. Donava per suposat que les meves amigues jugaven a aquells jocs tan estúpids perquè no coneixien a la persona que realment havien de conèixer.

Bé, tot això va començar a canviar al moment que vaig entrar a l’institut, allà vaig conèixer molta gent que no havia vist mai, gent que aparentava ser normal i realment no ho era gens... Vaig veure que al món hi havia coses molt més divertides que escriure un diari i, aquesta va ser una de les raons per les quals ja no vaig fer-te més cas i vas quedar-te aparcat a un racó del meu armari dels mals endreços. Al cap de més o menys dos mesos d’estudiar a l’institut, vaig conèixer una noia un any més gran que jo. Es deia Núria. M’explicava històries de quan ella era petita. Era la típica noia que sense dir res a ningú prenia nota de tot i s’ho apuntava per quan sigués més gran. Com jo, vaja. Potser va ser això, el que em va portar a fer-li més cas del compte. Sense adonar-me’n vaig anar entrant en un món en el que no hauria d’haver entrat; els problemes amb els meus pares anaven en augment i les meves notes baixaven en picat. Jo crec que si la Núria no m’hagués ensenyat a fumar, res d’això que em passava no m’hagués passat. Per molt que els meus pares diguessin que seria millor que no quedés tant amb ella i que era una “mala influència” per mi, jo no els en feia cas i seguia sortint amb la Núria cada dia que m’ho demanava. Jo no tenia en compte que era un any més gran que jo i, tot el que m’ensenyava li acceptava sense ni tan sols pensar què era i quines conseqüències podia tenir sobre mi tot allò que m’estava donant.

Va anar passant el temps; ara ja feia 4t d’ESO i podríem dir que estava totalment enganxat a la cocaïna. Fumar ja era poc per mi. Jo no sabia veure la gravetat que podia tenir tot això, però la necessitat de consumir cocaïna diàriament m’augmentava cada dia més. La Núria seguia ensenyant-me coses noves i jo no sabia dir-li que no a res del que m’oferia.

Al cap d’un temps ja tenia problemes amb el meu germà gran; ell tenia 25 anys i sabia que tot això meu era molt perillós, no li havia dit mai que consumia cocaïna, però ell m’ho notava...., la meva mare també va començar a tenir problemes amb mi... Tot això va portar-me a marxar de casa.

Tenia 18 anys, no tenia casa, no havia acabat l’ESO, la Núria estava en un centre de desintoxicació i jo estava totalment enganxat a la cocaïna i no tenia cap intenció de deixar-la. Estava passejant pel carrer quan la Núria em va trucar:

- Marc, necessito coca, no puc més sense ella, no puc....

Jo la vaig creure i vaig pensar d’anar a portar-li cocaïna al centre; sería difícil, però estava seguríssim que podria.

Vaig arribar al centre:

- Bon dia, estic buscant a la Núria Porxades. pot sortir si us plau?

Estava molt nervios, sabia que tot allò no podria funcionar de cap manera...

Finalment vaig veure a la Núria sortir, però em va fer una mirada molt estranya; una mirada que no era normal en ella..., poc després va començar a canviar la cara, cada vegada m’agradava menys aquella mirada que em feia... què volia la Núria? Segur que m’hi havia fet anar per portar-li la cocaïna?

Tinc 21 anys, i estic escrivint tota aquesta història a la meva habitació del pis que comparteixo amb la Núria . Avui fa justament un any que vem sortir de CDA( centre de desintoxicació d’adults) i he pensat que era un bon moment per continuar escrivint en aquest diari. El meu primer diari, el meu únic diari....

No he tornat a casa, però la mare m’ha dit que tenia les portes obertes per fer-ho sempre que volgués.

Fins la pròxima, diari ! ”