El Bluetooth és una especificació industrial per les Xarxes d'Àmbit Personal (PAN, Personal Area Network) sense fil, bàsicament és refereix a que serveix per connectar els dispositius que podem portar a sobre o a una distancia pròxima.
Amb el Bluetooth, podem obtenir una forma de connectar i intercanviar informació entre dispositius com ordinadors de butxaca, telèfons mòbils, ordinadors portàtils, ordinadors, impressores i càmeres digitals a través d'una forma segura, de baix cost a través d'ones de ràdio de baixa freqüència.
El Bluetooth permet a aquests dispositius comunicar-se quan estan a l'abast, encara que no estiguin a la mateixa habitació, fins a un límit de 100 metres entre ells depenent de la classe de potencia del producte. Els productes poden estar disponibles en alguna d'aquestes tres classes de potencia:
• Classe 3 (1 mW) és la més rara, i ens permet una transmissió de 10 centímetres a un màxim de 1 metre
• Classe 2 (2.5 mW) és més comuna i ens permet una distancia de fins a 10 metres
• Classe 1 (100 mW) té l'abast més gran, de fins a 100 metres tot i que el consum més elevat.
Wi-Fi (sovint escrit com Wi-fi, WiFi, Wifi i wifi), acrònim de Wireless Fidelity (Fidelitat sense fils), és una marca per a un conjunt d'estàndards de compatibilitat per a comunicacions per a xarxes locals sense fils (WLAN).
Es basa en els estàndards oberts 802.11a i 802.11b establerts per IEEE, i encara no controlat per cap empresa.
802.11a és un estàndard per WLAN que funciona en el rang de freqüència de 5 GHz, a una velocitat de dades màxima de 54 Mbps.
802.11b és un estàndard per WLAN que funciona en el rang de freqüència de 2,4 GHz, amb un ample de banda de 11 Mbps. És la freqüència que empren els microones, telèfons mòbils de tercera generació i els dispositius Bluetooth
802.11C és un estàndard per WLAN que funciona en el rang de freqüència de 7,3 GHz, a una velocitat de dades màxima de 72 Mbps.
Actualment l'estàndard 802.11b ofereix un ample de banda de 11 Mbps i opera en la banda del 2,4 Gigahertzs. Les comunicacions són a través d'ones de ràdio de curt abast, que pel fet d'estar codificades no interfereixen entre si, i la seva potència és molt baixa.
El radi de cobertura d'un senyal sense fils pot arribar teòricament fins a 300 metres, però la disposició dels equips, parets, etc, fa que el senyal pugui arribar als 100 metres.
La tecnologia Wi-Fi està avançant a Wi-Fi 5, que processa a velocitats de fins a 54,000 Kbps.
La tecnologia sense fil, fa referència a les diferents tècniques que permeten la comunicació entre dispositius electrònics, que no es basen en el contacte físic a través de cables. Els aparells que són propers es comuniquen utilitzant ones radioelèctriques mitjançants els emissors i receptors incorporats.
Les tecnologies sense fil permeten disposar de xarxes sense el destorb que suposen els cables. Com que els aparells portàtils són cada cop de mides més reduïdes, i les necessitats de connexió entre ells augmenten, aquesta tecnologia es consolida dia a dia. Per això té un interès especial a la informàtica de butxaca.
Existeixen diferents tecnologies sense fil:
• Wi-Fi - Xarxa de distància intermitja ideada per a substituir els fils d'una xarxa local (LAN).
• Bluetooth - Xarxa de poca distància i baix consum de potència ideada per eliminar els cables dels perifèrics com ara auriculars, impressores, teclats; molt utilitzada per telèfons mòbils i ordinadors de butxaca.
• IrDA - Connexió per infrarrojos molt utilitzada per comandaments a distància i ordinadors de butxaca.
• DECT - Connexió ideada per a telèfons sense fils.
• WIMAX - Xarxa ideada per a superar les limitacions de distància de les xarxes Wi-Fi.
Els primers sistemes telegràfics eren els òptics, mitjançant senyals a distància, com els senyals de fum o els sistemes més sofisticats de semàfors de Chappe. Al segle XIX apareix el telègraf elèctric, en què la transmissió es realitza mitjançant impulsos elèctrics a través d'un cable i, posteriorment, la "telegrafia sense fil", que utilitza la ràdio.
En sentit general, també s'inclou dins el terme "telegrafia" les formes més modernes de transmissió d'informació, com el fax, el correu electrònic i les xarxes d'ordinadors en general.
Telegrafia elèctrica
Amb el desenvolupament de l'electricitat durant el segle XIX, va arribar l'era del telègraf elèctric. El 1832 Samuel Morse es va inspirar en els treballs dels seus predecessors per inventar un sistema simple i robust. El 1838 Charles Wheatstone va construir el primer telègraf elèctric, que va funcionar entre Londres i Birmingham. El sistema es basa en el següent procés:
• Una línia elèctrica enllaça dos punts, en cada extremitat una màquina idèntica envia rep missatges codificats. La màquina està formada per un emissor i un receptor.
• L'emissor és un manipulador manual, un senzill interruptor que alimenta la línia, amb una bateria, durant un interval de temps més o menys breu.
• El receptor és un electroimant connectat directament a la línia i que acciona un mecanisme encarregat de transcriure el codi mitjançant la impressió d'unes marques en una banda de paper, que avança al ritme de les impulsions emeses per la línia.
• Quan un operador prem el manipulador del seu emissor, el receptor distant entra en acció deixant una marca sobre la banda de paper i emetent un soroll. La banda de paper permet guardar un registre del missatge i permet una eventual absència de l'operador en recepció.
El codi inventat per Morse és la transcripció en una sèrie de punts i ratlles de les lletres de l'alfabet i de la puntuació més habitual. El punt és una impulsió breu i la ratlla una impulsió llarga. Aquest codi i aquesta màquina elèctrica permetien una transmissió molt ràpida i fiable dels missatges.
En sentit general, també s'inclou dins el terme "telegrafia" les formes més modernes de transmissió d'informació, com el fax, el correu electrònic i les xarxes d'ordinadors en general.
Telegrafia elèctrica
Amb el desenvolupament de l'electricitat durant el segle XIX, va arribar l'era del telègraf elèctric. El 1832 Samuel Morse es va inspirar en els treballs dels seus predecessors per inventar un sistema simple i robust. El 1838 Charles Wheatstone va construir el primer telègraf elèctric, que va funcionar entre Londres i Birmingham. El sistema es basa en el següent procés:
• Una línia elèctrica enllaça dos punts, en cada extremitat una màquina idèntica envia rep missatges codificats. La màquina està formada per un emissor i un receptor.
• L'emissor és un manipulador manual, un senzill interruptor que alimenta la línia, amb una bateria, durant un interval de temps més o menys breu.
• El receptor és un electroimant connectat directament a la línia i que acciona un mecanisme encarregat de transcriure el codi mitjançant la impressió d'unes marques en una banda de paper, que avança al ritme de les impulsions emeses per la línia.
• Quan un operador prem el manipulador del seu emissor, el receptor distant entra en acció deixant una marca sobre la banda de paper i emetent un soroll. La banda de paper permet guardar un registre del missatge i permet una eventual absència de l'operador en recepció.
El codi inventat per Morse és la transcripció en una sèrie de punts i ratlles de les lletres de l'alfabet i de la puntuació més habitual. El punt és una impulsió breu i la ratlla una impulsió llarga. Aquest codi i aquesta màquina elèctrica permetien una transmissió molt ràpida i fiable dels missatges.
Internet és una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant el protocol d'internet (Internet Protocol) i que transmeten les dades mitjançant commutació de paquets.
La prehistòria d'Internet es basa en la xarxa de caràcter militar creada pel departament de defensa dels Estats Units. El 29 d'octubre de 1969 arrencava a la UCLA el primer node d'aquesta xarxa, anomenada ARPANET
Tècnicament el naixement d'internet, es produí l'1 de gener de 1983, amb la primera xarxa de llarg abast WAN basada en tecnologia TCP/IP, posada en marxa per
Durant la dècada del 1990, la xarxa guanyà densitat. L'agost de 1991 el CERN publicà el projecte World Wide Web, i dos anys després Tim Berners-Lee inicià la creació de l'HTML i HTTP. Al 1993 el Centre nacional per aplicacions de supercomputació a
Internet com a mitjà de comunicació es va començar a generalitzar en els països desenvolupats a mitjans dels anys 90. En gran part, Internet l'han anat fent els "internautes", tot creant serveis majoritàriament gratuïts. De tota manera, des de finals dels anys 90, els serveis de pagament i el comerç electrònic hi tenen una presència cada vegada més gran.
Les ones de ràdio poden ser utilitzades per transportar informació fent variar la freqüència, l'amplitud i la fase de l'ona a una banda determinada.
Quan la radiació electromagnètica afecta un conductor s'uneix a ell i viatja a través d'ell, al mateix temps que indueix un corrent elèctric a la superfície del conductor en excitar els electrons del material. Aquest efecte pel·licular s'utilitza a les antenes. La radiació electromagnètica també pot causar que algunes molècules absorbeixin energia i s'escalfin, aquest efecte s'aprofita al forn microones.
Tecnologia radiofònica
Emissora de Ràdio Liberty de propaganda capitalista dirigida als països d'Europa de l'est
Les ones de so de freqüència àudio s'han de transformar en ones portadores per poder ser emeses per la ràdio. És necessari modificar la freqüència (ritme d'oscil·lació) o l'amplitud (alçada) de l'ona sonora mitjançant un procés anomenat modulació. Aquestes ones portadores són ones electromagnètiques que es propaguen per l'espai. Generalment s'identifiquen mitjançant la seva freqüència:
Les ones de so de freqüència àudio s'han de transformar en ones portadores per poder ser emeses per la ràdio. És necessari modificar la freqüència (ritme d'oscil·lació) o l'amplitud (alçada) de l'ona sonora mitjançant un procés anomenat modulació. Aquestes ones portadores són ones electromagnètiques que es propaguen per l'espai. Generalment s'identifiquen mitjançant la seva freqüència:
- MF (Freqüència Mitjana) d'entre 300-3000 kHz amb una longitud d'ona de 1000-100 m.
- UHF (Freqüència Ultraelevada) d'entre 300-3000 MHz amb una longitud d'ona d'1 m - 10 cm.
Els dos components bàsics d'una ràdio són el transmissor i el receptor.
El transmissor genera oscil·lacions elèctriques amb una freqüència de ràdio anomenada portadora.
El transmissor genera oscil·lacions elèctriques amb una freqüència de ràdio anomenada portadora.
Es pot amplificar l'amplitud o la mateixa freqüència per variar l'ona portadora.
Un senyal modulat en amplitud es compon de la freqüència portadora i dues bandes laterals producte de la modulació.
La Freqüència Modulada (FM) produeix més de dues bandes laterals per a cada freqüència de modulació, gràcies a la qual són possibles les complexes variacions que s'emeten en forma de veu o qualsevol altre so en la radiodifusió.
Aparell de Fax
El Fax (abreviatura de facsímil, del Llatí fac simile, "fer similar") és una tecnologia de
Telecomunicacions que s'usa per a transferir copies (facsímils) de documents, usant dispositius que operen sobre la xarxa telefònica convencional.
L'avantatge del Fax respecte altres mètodes com ara el correu tradicional és que en el fax la transmissió és pràcticament instantània.
Tot i així, els desavantatges que suposen una baixa qualitat l'han relegat davant el correu electrònic com a forma més comuna d'enviar documents de forma electrònica.
L'aparell de fax empra la línia telefònica per enviar o rebre informació. La línia no és especial, s'utilitza la mateixa que per comunicar amb veu.
Tant l'emissor com el receptor han de disposar d'un aparell de fax, que fa les funcions de transmissió i recepció.
Com que es fa servir la línia telefònica, cada fax queda identificat també amb un número telefònic. La tècnica de captació de la imatge és la mateixa que la d'una escàner o d'una fotocopiadora. En el receptor el senyal és descodificat i preparat per a ser imprès.
El sistema d'impressió més utilitzat actualment és per tòner, com a les impresores làser i les fotocopiadores.
Es un dispositiu de telecomunicacions que s'usa per transmetre i rebre so (normalment veu) a través de llargues distàncies. Normalment la conversa és entre dues persones, tot i que ocasionalment pot haver-n'hi tres o més. El telèfon és un dels electrodomèstics més comuns. La majoria de telèfons funcionen sobre una complexa Xarxa Telefònica Commutada.
Evolució del telèfon i el seu ús
Des del seu concepte original s'han anat introduint millores successives, tant en el propi aparell telefònic com en els mètodes i sistemes d'explotació de la xarxa.
Pel que es refereix al propi aparell telefònic, cal esmentar diverses coses:
• La introducció del micròfon de carbó, que augmentava de forma considerable la potència emesa, i per tant l'abast màxim de la comunicació.
• El dispositiu antilocal, per evitar la perturbació en l'audició causada pel soroll ambient del local on està instal•lat el telèfon.
• La marcació pulsant el denominat disc de marcar.
• La marcació per tons multifreqüència.
• La introducció del micròfon d'electret, micròfon de condensador, pràcticament usat en tots els aparells moderns, que millora de forma considerable la qualitat del so.
Pel que fa als mètodes i sistemes d'explotació de la xarxa telèfonica, cal senyalar:
• La telefonia fixa o convencional, que és aquella que fa referència a les línies i equips que s'encarreguen de la comunicació entre terminals telefòniques no portables, i generalment enllaçades entre elles o amb la central per mitjà de conductors metàl•lics.
• La central telefònica de commutació manual per la interconnexió mitjançant la intervenció d'un operador de diversos telèfons, creant d'aquesta forma un primer model de xarxa.
• La introducció de les centrals telefòniques de commutació automàtica, constituïdes mitjançant dispositius electromecànics.
• Les centrals de commutació automàtica electromecàniques, però controlades per computadora.
• Les centrals digitals de commutació automàtica totalment electròniques i controlades per ordinador, la pràctica totalitat de les actuals, que permeten multitud de serveis complementaris al propi establiment de la comunicació (els denominats serveis de valor afegit).
• La introducció de la Xarxa Digital de Serveis Integrats (RDSI) i les tècniques DSL o de banda ampla (ADSL, HDSL, etc.), que permeten la transmisió de dades a més alta velocitat.
• La telefonia mòbil o cel•lular, que possibilita la transmisió sense fils de veu i dades, podent ser aquests a alta velocitat en els nous equips de tercera generació.
Existeixen casos particulars, en telefonia fixa, en els que la connexió amb la central es fa per medis radioelèctrics, com és el cas de la telefonia rural mitjançant accés cel•lular, en la que s'utilitza part de la infraestructura de telefonia mòbil per facilitar-hi servei telefònic a zones de difícil accés per les línies convencionals de fil de coure. Tanmateix, aquestes línies a tots els efectes es consideren com de telefonia fixa.
La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes o objectes. Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics, com la telecomunicació, i socials, com ara el periodisme, la publicitat, l'audiovisual i els mitjans de comunicació de masses.
Models de comunicació
Esquema en un estudi de televisió, 180 graus, ens assenyala que la realitat és vista pels mitjans de comunicació des de diferents punts de vista, generalment escollits per l'emissor.
En una aproximació molt bàsica, segons el model de Shannon i Weaver, els elements que s'han de donar perquè es consideri l'acte de la comunicació són:
• Emissor. És un ens (persona, organització...) que tria i selecciona els signes adequats per a transmetre el seu missatge; és a dir, els codifica per a poder trametre de manera entenedora al receptor. En l'emissor s'inicia el procés comunicatiu. És qui emet el missatge, i pot ser o no una persona.
• Receptor. És un ens (persona, organització...) al que es destina el missatge, realitza un procés invers al de l'emissor ja que desxifra i interpreta el que l'emissor vol donar a conèixer. Existeixen dos tipus de receptor, el passiu que és el qui només rep el missatge, i el receptor actiu o perceptor ja que és la persona que no només rep el missatge sinó que ho percep i ho emmagatzema.
• Canal. És el mitjà de comunicació (natural o artificial) que estableix una connexió entre l'emissor i el receptor. Suport material o espacial pel qual circula el missatge.
· Codi. És el conjunt de signes i la seva organització. Ha de ser el mateix per l'emissor i el receptor. És necessari també que coincideixin els subcodis que formen part del codi general.
·Missatge. Informació, considerada aquesta en un sentit molt ampli, tramesa entre emissor i receptor. És allò que es vol transmetre.
Robòtica:
La robòtica tracta sobre el disseny i la construcció de maquinària que pugui fer tasques repetitives, amb precissió i que poden ser perilloses per a l’ésser humà
Les tres lleis de la robòtica descrites per Isaac Asimov són:
Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.
Domòtica:
La domòtica és la creació d'habitatges i edificis automàtics amb la finalitat de millorar-ne la gestió energètica i la qualitat de vida dels seus habitants.
La domòtica és aplicada bàsicament sobre quatre àrees: benestar, estalvi, seguretat, comunicacions, i té com un dels seus objectius: energia elèctrica, gas o recursos hídrics, amb una important aportació de l'ús de les energies renovables: energia solar, energia geotèrmica, energia eòlica.
